Cavalls del Vent. Mission: Failed

Jo no sé per quin motiu, des de que vam començar la ruta, ja veia als companys Vicent, Ximo, Fernando i Carmen que no paraven de parlar, i sobretot Vicent fent bromes, Ximo cantant...i jo no em veia amb ànims perque per a seguir el ritme del grup anava ja a tope. Com era de nit tancada, vaig pensar que igual era pel nerviós, o pel mal de cap que havía tingut des de que haviem parat a dinar.
El cas es que seguiem i quan venien costeres, podia aguantar el ritme, pero anava a tope sempre per a no quedar-me despenjat.




Vaig pensar que seria cosa del menjar. Ja de dia vaig començar a menjar plàtans, barretes, coca-cola...i la cosa anava a pitjor. Damunt anàvem a per la pujada dura del dia, la del Niu de l´Àliga. Crec que el que més em motivava de la Ruta era aquesta pujada, 1600m del tiró...i aplega el dia i no podia. Ací ja em va vindre al pensament la retirada.
Una miqueta més avant,conscient de que fer-ho en sub24 era impossible, en aplegar al refugi del Serrat de les Esposes -53km- vam abandonar Ximet i jo. I allí ja estava Rafa que tenia també problemes estomacals.

Llevat de la rabia per no poder haver acabat la ruta, que crec que tenia prou ben preparada amb entrenaments correctes, el cap de setmana va ser genial. Els paisatges de 10, la gent de 15, l´oratge es va comportar i no se li pot demanar molt més a un cap de setmana per allà dalt.

Només deixar constància de la gent que més gravada se m´ha quedat:
Vicent, Carmen i Fernando, els companys de cotxe, que va ser un no parar de riure.
Ximo i Rafa, companys de penúries i de part del viatge.
Paco i Manolo, 2 grans esportistes i millors persones.
Fran, és un cas especial de persona, i la dona un altre.
I especialment Blai, que es va oferir a vindre a replegar-nos al refugi i dur-nos al de Estasen. A canvi de res i sense saber ni quí èrem (encara que la nit anterior vam parlar 2 minuts).

No tinc desig de venjança, hui per hui no em motiva tornar a Cavalls per acabar-ho. Es més ràbia interior, perque vaig entrenar bé, sé que podia haver-ho fet bé, i encara no sé on està el fallo. Supose que serà la altura, però ves a saber...
Ara el que tinc son més ganes de entrenar per aplegar a les que vinguen en òptimes condicions.

Pròxima parada: Botamarges.

Au!